Somriu allà on siguis, Miquel, perquè encara hi ets.
Tota la vida he estat alumna. Quan dic tota la vida, dic tota la vida, fins i tot ara. Ara sóc alumna per ser, qualque dia, professora. Ens varen demanar al màster per què voliem ser profes.
Ara ho entenc. Avui hem estat al nostre institut, a l'institut que ens ha vist crèixer entre els seus passadissos, amb els nostres somriures, les nostres bregues, les nostres aferrades i fins i tot qualque llagrimeta. Les bronques que els profes es veien obligats a fer-nos... Els borradors de la pissarra volant, les bromes, les angoixes... L'adolescència amb vosaltres. Avui hem estat allà, i abans d'entrar ja ens hem sentit descol·locades. Descol·locades perquè és el nostre punt d'encontre, el nostre record, tenyit de colors a la ment, avui negre de condol i llàgrimes. Incredulitat. Una foto teva a consergeria i una espelma. Una bandera de la nostra llengua. Avui he vist clar el per què de la meva vocació. Perquè vosaltres no sou profes, sou herois. No sou profes, sou amics, sou persones. I jo, vull ser com voltros.
Miquel. Érem molt jovenets quan vares arribar. Tu eres gran, molt gran. Amb uns ulls venguts del cel que ens feien dubtar, sempre. Feies molta broma, però no creguis que era fàcil tenir-te com a profe tantes hores, eh!!! Et ficaves tant amb jo... i jo al principi m'enfadava tant...
Un dia em vares cridar el temps del pati, i em vares dir:
- Tu saps qui ets?
Jo no sabia de què m'estaves parlant. Et vaig contestar, riguent i plena de pors i colors, que era na Mary. Em vares explicar que na Mary no és sempre la mateixa persona. Em vares dir que ningú no havia de triar la meva opinió, que Mary podia estimar i ser lo que volguès.
No vaig entendre res, aquesta és la veritat. Però després d'aquell curs, jo, na Mary, aquella nina venguda de terres de prejudicis infundats, va començar a estimar també en català, també el català. Vaig començar a parlar en català, sense por, sabent que m'equivocava i que no passava res.
Gràcies a tu.
Vares marxar després i tots parlàvem de tu... (alguns millor que d'altres!!)
Quan et vaig retrobar vaig veure en tu un home. Una mescla d'home gris i blau, uns colors vius i tristos a la vegada, amb dues manetes que l'agafaven de per tot: papá...
Al principi no et vaig voler demanar el per què del teu somriure romput, de les teves marques ploroses... Però me'l vas contar. Vares aprimar el teu cos i eixamplar la teva ànima. Em llegies, jo et llegia i et demanava que tornessis a escriure, llavors de Matafaluga... Miquel.
No em vares fer cas. No vares tornar a escriure, no vares "ten cuidadito". Et trobàven, ja per últim, de festa pel món, ballant i fent carusses a la nostra infància, i parlàvem de tu i del teu somriure a les platges de Mallorca, Mallorca, que avui et plora i te treu en els diaris i et fa actes en record.
I Mary, la 'Maduixa que se dusha', i totes aquelles nines i aquells nins que s'han vist aquest cap de setmana colpejats per tu, pel teu cotxe, pel teu somriure, per aquell mur maleït... Avui, et recorden, et ploren i també et somriuen; Tan de bo poguessis veure-ho... Miquel.
Somric, que encara hi sóc. Somreim, que encara hi som... Somreim per tu, que encara, aquí, hi ets...
Gràcies, Miquel.
