Ocellet ferit.

Na Mary mai oblidarà aquella olor. Va picar a la porta. 

-Hola, soy Mary. 

-Espera, que bajo. 

Na Sandra va baixar del tercer pis. D'aquella casa ja en feia molt de temps. Quasi no la recordava. Només recordava l'habitació d'ell i la de la seva mare. Na Mary era amb na Rocío. Tremolava. Na Rocío passava els seus dits, fins, per l'esquena de na Mary. Aquella amiga seva estava ja no recordava des de quan. La nit anterior, quan  na Mary plorava per tot allò, va cridar-la. La seva mare no l'entenia. No entenia què feia amb ell, no entenia per què plorava i no entenia res del què estava passant. Va cridar na Rocío. Plorava com una nina petita. En cinc minuts, na Rocío era allà amb ella, plorant també. Recorda entre llàgrimes la cara de la seva amiga, també plena de llàgrimes. Tenia un gest que cavalcava enmig de la tendresa i el desesper. Tal vegada també una mica de decepció. Però era allà. Es varen abraçar entre llàgrimes allà, a la porta de l'habitació de la Mary. Varen dormir juntes. No, no és vera. No varen dormir. Varen plorar, es varen acaronar la vida. Na Rocío va dir a na Mary que es tranquil·litzés, que al dia següent, quan el tornés a veure, tot canviaria. Na Mary no deixava de repetir que encara tenia aquella  olor al nas. I a la pell. 

Na Sandra va baixar del tercer pis. No va donar cap petó a cap de les dues nines. 

-Hola. El médico dice que hay que tratarlo con cuidado, pero como si no hubiese pasado nada. No ha pasado nada. Si quiere hablar que sea porque él quiere hacerlo. Nada más.

A na Mary li tremolava el llavi inferior. Una llàgrima li va caure de les mans. 

-¿Por qué lloras?

-Porque me siento culpable... Es mi culpa... Es mi culpa....

-Que él no te vea así. Si vas a estar así, mejor no subas.

-Vale, vale. Me tranquilizo. Quiero verle. 

Na Rocío no deia res, només mirava, i sentia. Na Mary la sentia tot el temps al seu costat, sempre. La seva mà estava allà, encara. 

Varen començar a pujar les escales; Sandra, Mary, Rocío. Per aquest ordre. La Mary se va girar i va mirar a la seva amiga amb por. No sabia què havia de fer i es sentia la pitjor persona del món. Ella va somriure i va dir "shhhh, tranquila". 

Abans d'obrir la porta, na Sandra tornà a dir a na Mary;

-Que no te vea así, o lo matarás de verdad.  

Va obrir la porta i va entrar ella. Na Mary la va mirar, tremolant amb tota la força del seu amor. Va sentir com si la pell estigués plena de cristalls petits esclafant-la i punxant-la en l'interior. No hi havia cap nina jugant. Na Pamela i na Thaïs devien ser a algun altre lloc. A casa de la madrina, tal vegada. La madrina també es nomia Mari. Va tornar girar el seu cap i va mirar la seva Rocío. Va agafar tota la seva por i, encara no sap com, la va ficar en un raconet petit, allà abaix, on no podia veure'l. Va agafar forces i va entrar a la sala. Hi havia joguines pel terra. Era normal, però què hipòcrita és la vida, a vegades. 

Na Rocío li va dir a cau d'orella que estaria asseguda al sofà, i després, si calia, entraria ella. 

-Si necesitas algo, Mary, estoy esperándote aquí. Cuando creas que es el momento de que haya alguien más, me lo dices y entraré. 

-Vale. 

Tornava a tremolar, però sentia la gola molt seca; la por havia defugit allà abaix. 

Va obrir la porta de l'habitació. El primer que va veure va ser la roba d'ahir a la nit. Duia els pantalons de camuflatge que tantes vegades s'havia posat ella. Ara eren al terra, encara mullats de sang. Evidentment, encara feia olor. Aquella sang era morta ja, però era seva. Va intenta no ensumar, però era impossible. Va sentir de cop que la por tornava a les seves mans. Les llàgrimes queien per la galta del somriure. Pujà els ulls. 

Ell estava allà. Mai havia estat tan petit. La seva mida, des dels quinze anys, havia estat un metre vuitanta-quatre centímetres. Aquell dia era gairebé un ocellet ferit. El va mirar i va tenir aquella sensació per primera vegada. Era un ocellet ferit. Petit, sense mare, sense pare, amb ferides, amb una mirada increïblement tendra per ser un ocell. I ella n'era la responsable. Va trigar molts d'anys en adonar-se de que allò no podia ser. 

Se va acostar a poc a poc, tan a poc a poc com li anava sortint un petit somriure. Ell també somreia, però d'una manera molt estranya. 

Des de llavors, na Mary sempre diu que les persones que s'intenten suïcidar miren diferent. Ell no era conscient del què havia fet. Per això el metge va dir que no s'hi podia parlar amb ell amb aquella comoditat. -Hola.

-Hola.

-¿Cómo estás?- Va dubtar si aquella pregunta era correcta; Demanar com estava era demanar massa? Era deixar veure que havia fet una cosa que feia que qualque cosa no anés bé? Ja estava dit. 

-Ahora mejor... 

  

Inefabilitat

Alguns dies jo també estic de mal humor. Avui, era un d'aquests dies. M'he aixecat i algunes coses han sortit pitjor del que podrien haver sortit. He somrigut molt, evidentment. No tant com ahir, però he somrigut molt. 

Pel carrer, tornant a casa, m'he trobat amb un al·lot, d'uns setze anys, plorant. Estava assegut a un dels bancs que hi ha al carrer perpendicular al meu. Jo anava caminant, venia de fer una volta amb un altre al·lot, de vint-i-tres anys, que ha rigut molt avui. Jo estava somrient, perquè acabava de veure una nina petita dins un cotxe que em va somriure, mentre plorava. Vaig mirar en terra i, quan vaig aixecar el cap i la mirada, el vaig veure. En un d'aquells bancs en què només hi cap una persona. Estava assegut, però s'agafava les cames amb els braços, i tenia la cara de dins el forat que hi quedava entre el pit i els genolls. Me'l vaig quedar mirant. Em vaig sorprendre perquè a aquelles hores, un nin d'aquesta edat no sol estar tot sol en un carrer del centre de la ciutat. Me va costar discernir si estava plorant o rient. Vaig preferir la idea de la rialla, però els espasmes de les seves espatlles em van fer adonar de que no era així. De sobte el somriure se'm va llevar dels llavis. Durant uns segons el vaig mirar des de l'altre carrer, des del cantó de l'estanc, a punt d'entrar al carrer on visc jo. No sabia si devia anar i demanar, per si podia ajudar, o deixar-lo estar... 

Plorava en silenci, però amb molta de força. La gent passava pel seu costat i alguns quedaven mirant. Cap d'aquestes persones es va atrevir a dir res. Me vaig adonar de que tenia el cap ple de morats. Sense pensar-ho massa vaig creuar el carrer que ens separava i vaig seure al banc del seu costat. Vaig mirar cap a terra. Després cap el cel. Els bancs estan bastant separats, i se'm feia molt difícil poder tocar-lo. 

Mirava els seus peus. Semblava que tremolava, i juntament amb els moviments del plor, es movia moltíssim. Va trigar molt a adonar-se de que estava allà. Em va mirar, sense deixar de plorar. Jo no vaig poder dir res. Vaig sostenir la seva mirada dins la meva. Dura, penetrant. Tenia la sensació de que podia abraçar-lo simplement fent allò. Per a mi, la meva mirada estava embolcallant la seva; l'estava besant, l'estava consolant. Ell no aturava de plorar. No tancava els ulls, em continuava mirant. Jo no deia res. Va amollar les seves cames i es va eixugar les llàgrimes de la galta esquerra. De la dreta no. El seu cor ja havia minvat molt. Tenia aquells espasmes semblants al singlot que jo tenia de petita quan plorava molt, o que encara tinc avui en dia quan ploro amb molta força. El trobava molt petit, però segur que no ho era. Em seguia mirant i jo també. Vaig apropar-me més a la vorera del meu banc, quasi vaig caure, però així estava més a prop seu. 

Sense deixar de mirar els seus ulls, vaig pensar que tal vegada ara sí podia arribar a la seva cama, i acaronar suaument les seves llàgrimes. Però no ho vaig fer. 

No sé quant de temps vàrem estar així. Ens miràvem, i ell plorava. Jo no plorava, però sentia com si ho fes.

A poc a poc, ell va aturar de plorar amb tanta força. No deixava de sostenir la meva mirada, tampoc. Les seves espatlles ja no botaven. Es va eixugar les dues galtes, ara. Vaig somriure. Ell, ho va intentar. 

Es va aixecar i va dir; Gràcies. Va agafar la meva mà i me va donar un petó. Quin 'gràcies' més increïble. Jo no vaig dir res, perquè no podia. Em vaig aixecar del banc i vaig pensar que m'estava marejant... Pensava que cauria en no res. Sense arribar a acubar-me, me va agafar del braç i me va estirar cap al seu pit. M'abraçava dolçament, sense força. Tota la força l'havia deixat al banc, que era ple de llàgrimes. Jo no sé què vaig fer. Suposo que també l'abraçava. Em va donar un petó a la mandíbula. No va trobar altre lloc, perquè jo havia adoptat la meva cara al seu pit. No sabia què estava sentint. No va dir res més. Va tornar a agrair-me amb la mirada, i va marxar. 

Quan ja era a uns quants metres de mi -que seguia allà aturada, sense poder moure'm, mirant cap a ell-, es va girar i va cridar: "Gràcies, ets la meva fada!!!" 

I ara, no puc més que pensar amb les llàgrimes i amb els morats del cap...

I Buber.