Papá Andrés

Tiene los ojos teñidos de cielo y mar.
Las manos llenas de luna,
de sol trabajado.
Un día, su cuerpo no dio más de sí,
Y sus células se amotinaron,
Violentas,
Malas,
Dolorosas.

Sus piernas ahora ya no
son capaces de hacerle caminar,
a veces tan sólo de aguantarle.
Marisol, cubierta de nieve,
sostiene al mundo en sus manos,
cuando ya no puede más.
Deprimido, triste,
sin más.

Ochenta y tres años
que le pesan como toneladas,
Sólo quiere mejorar,
descansar... O ya nada.
Acaricié sus piernas,
su espalda, su cara,
aquella noche en que
parecía que su corazón escapaba.

No escapó, quedó allí,
aunque temblando de frío,
sobre todo, de miedo.
Miedo, que también tengo yo.
De perderte después de todo,
Después de todo, de no poder verte.
Te recuerdo en los jazmines, en la hierbabuena,
y en las luces. Azules.

Sé que marcharás,
aunque no quiero que sea ahora...
Aún me quedan caricias que darte,
palabras para ti,
relatos hechos en tu regazo,
poemas que nunca escribo,
miradas a tus mares,
maneras de quererte.

Adolescència?

És difícil articular paraula quan no saps molt bé el què sents. Al llarg de la meva vida he après algunes coses importants, com que allò que t'agrada sempre és el que millor se t'ha de donar, o que enamorar-se cada dia és necessari.

Mai hagués pensat que aquestes dues coses, guia de tot el què faig, s'unirien d'una manera tan... perfecta? potser aquesta sigui la paraula correcta. 

Ja no queda més. S'ha acabat. Aquella joventut, aquella plenitud... Aquells ulls que m'han matat cada dia des de febrer. 

Són aules. Plenes d'energia, de ganes i de desganes, d'ànims i de molts desànims, d'hormones, de intel·ligència, de mandra, de bromes, de prejudicis, de post-judicis... De mirades despertes, d'al·lots que es dormen, que xerren, que s'insulten, que s'estimen, que descobreixen el sexe, que s'enamoren, que són amics i amigues d'una manera que els adults ja hem oblidat. Les aules estan sempre plenes de colors. A dies de colors tristos, grisos i paraules que fan mal, en àrab i en català. Dues cares que es repeteixen a cada una de les classes. El meu Alberito estimat, font de sentiments, i el seu Musta estimat, font, també, d'adolescència. Alguns són terratrèmols, altres són tormentes, dies assoleiats i fins i tot huracans. Però riuen i els terratrèmols et duen a llocs insospitats, les tormentes són plujes de colors i els huracans calmen per escoltar-te. Es viu d'una altra manera. Tota la vida possible està  dins d'un adolescent. Es viu amb els ulls plens de llàgrimes de rialles, la pell plena d'obligacions i de drets, de maneres de fer-ho, de trampes, de motxilles, companys, amics i amors. Però tot és tan sumament important que sembla que pots perdre la teva visió del món cada dia. 

És tan difícil explicar-ho tot... Són vida, s'ha de viure i s'ha de conèixer, estar amb ells per poder entendre tot allò important de la vida, per poder entendre que hem oblidat com ens hem d'enamorar de veres, com ens hem d'oferir a un amic o amiga, com hem de parlar quan estam tranquils i fins i tot com s'ha de somriure. Totes les respostes les tenen ells... I no ho saben!!! 

Adolescència, tresor compartit dels professors de secundària. El meu tresor... futur.

Fins sempre, B2B, B2A, B1B, B1A, E4A, E4B, E4C, E3B, E3C, E2B...  

De joven la ilusión eclipsa la razón, nos mueve la pasión, nos guía la intuición. 

Dinamo.