miércoles, 24 de abril de 2013

El reflex de ma vida, avui.

A vegades m'espanto i  no sé on estic. No és la primera vegada que em passa, però cada vegada me costa més.  O  no, però és la sensació que m'envaeix avui, ara. Duc dues hores davant aquest ordinador, amb aquest llibre de poesia a la mà. Llegint, rellegint, sense veure, mirant, sense fer-ho, sense comprendre. Aquí. Estic, i ja. O no. Duc dues hores, o potser més de dues, llegint autors en català que escriuen en idiomes que mai entendré. Poesia sobre filosofia de tardor, llums, aranyes i altres coses, algunes, encara més estranyes. 
Fa dies que  el mirall del meu bany no em respon el que em responia sempre. Fa uns dies que llegeixo sense comprendre i miro sense adonar-me'n. Fa uns dies que els meus ulls han deixat el verd només per l'uniforme de la feina, precisament ara. Aquests dies han passat tantes coses que no he sabut encarar que sembla que he deixat de ser aquella del mirall.
I potser sigui vera. Alguna vegada he escrit que em cercava i no em trobava (busco-me...). Tal vegada el problema ha estat deixar de cercar, sense haver trobat res, realment. El què està passant no ho sé, i no sé si ho arribaré a saber, però jo vull tornar a veure'm verd i lila, vull tornar a sentir el meu olor per damunt del meu color. 
Fa dues hores que na Souad Massi em canta a l'orella, xiuxiuejant, fluixet, com si estigués aquí, recitant i cantant a la vegada aquell conta-contes meravellós i aquella vida no-perfecta. Fa dues hores que em miro les mans i veig a qualcú que no se correspon amb el meu blanc. Fa hores ja que sento fam a l'estomac i no al cervell, i això em preocupa tant... Fa hores que passen coses que realment no passen, fa dies que las cosas que pasan ja no importen  i esdevenen, novament, només quaranta invencions meves.
Què lluny que n'estic, ara, de tot això! Què lluny de mi mateixa vaig quedar, quan vaig inventar la vida i viure el conte! 
Va, va... A lo millor ells han tingut raó sempre i l'equivocada som jo. L'amor potser sigui una convenció, però sempre ha d'anar acompanyada de la fidelitat, del romanticisme... I no necessàriament de carícies. Potser hagin tingut raó sempre, però jo no m'ho puc creure. I avui, que m'ho he començat a creure, encara que tan sols una mica, el meu mirall ja no és meu.  
Tal vegada també tenien raó quan deien que jo no afrontava els problemes sinó tot el contrari. Que tot això de la literatura (si aquesta cosa que faig jo se pot arribar a anomenar així) no era més que una manera de posar-me l'armadura contra la realitat. I jo que sempre havia pensat que era al contrari... Que escrivia per poder solucionar els meus problemes... Ido potser tinguin raó, m'estic inventant la vida per ser una mica més feliç. I això no està bé, perquè qualque dia el mirall deixa de reflectir el que havia reflectit fins ara... 

I qualque dia, hauràs de deixar de cercar per trobar... i d'atribular-te per somriure, de veritat. 


sábado, 6 de abril de 2013

Nube de Sol.

En ese preciso instante, cuando lo vio frente a ella, se cansó de pensar tanto en él. No se acordaba de la última vez que lo vio, pero lo tenía siempre, siempre entre las paredes de su cerebro. Alguna vez había confundido su nuca en la calle con otras tantas, aunque sabía que la suya era la única ideal; de tanto buscar sin encontrar, a veces inventaba.
Pero estaba harta. Hartísima. Reaccionó y no podía ya aguantarlo más. Decidió apagar su imagen, quedarse sólo con su olor, si el amor lo permitía. 
Hablaron poco más de dos minutos, pero ella se quedó en stand by por mucho más tiempo. Él le hablaba, seguro que le estaba contando algo, ella sólo pensaba que era aquella persona que le había hecho sonreír tanto tiempo, que ahora no se empeñaba en mudarse de su cabeza. Hacía mucho que no le veía, aunque no sabía cuánto. Parecía mentira verlo en tamaño real, fuera de su mente, fuera de su piel. A veces había llegado a pensar que todo había sido una invención, que aquel rincón de sonrisas, de manos y de pieles no era real, que él jamás existió fuera de ella. Pero ahora lo tenía delante. Se había escapado de dentro de su vida y había salido de ella -de dentro de su vida, en realidad, ya hacía tiempo que el real se había escapado.
Se miraron superfluamente, ella casi no dijo nada, tan sólo un bien... nada convincente y más chorradas sobre la carrera, que él ya sabía porque confiaba, sobretodo, en aquella responsabilidad resabiada de la que ella tanto se quejaba.
Ya no corría el tiempo, ahora sólo corría él. Se apresuró en darle dos besos contrariados en las mejillas -formalismos...- y salir corriendo. Ella le vio irse e intentó no hacerle caso al dolor. No podía contestar tantas preguntas... Se tiró de una montaña rusa sola, y ahora todo era una gran montaña rusa sin musas, con condenas casi-voluntarias y recapacitaciones en noches en vela. Primaveras que no llegaban nunca e idealizaciones de las nucas ajenas, y ella, allí, en medio, como soporte de todo aquello, más bien. 
Pero ya estaba todo hecho, se había hartado. 
Empezó a caminar y sacó del bolsillo del pantalón un papel doblado y redoblado. Era pequeño y estaban apuntadas algunas cosas, pero a lo  mejor servía. Buscó en la riñonera un bolígrafo y probó suerte buscando otro trocito de papel, pero no lo encontró. No llevaba caminando ni un minuto cuando encontró el escenario perfecto. No había nadie, tan sólo él; de nuevo, dentro de su cuerpo. 
Se sentó en la acera, era una calle muy estrecha, pensó que era de esas calles que servían de servicio público en las noches de borrachera, pero le dio igual. Lo necesitaba, y no había nadie que pudiese rescatarla de allí. Se quedó algún tiempo mirando la pared de enfrente, con miles de graffittis sin ningún sentido, no de esos que ella entiende arte, tampoco de esos con mensaje o con reivindicaciones, sólo letras y pruebas de colores extraños. Los trazos se iban mezclando en su cabeza, y apoyó los codos en sus rodillas. Echó la cabeza hacia atrás y la posó sobre la otra pared, supuso que también llena de trazos sin arte. Cerró los ojos y le vio. Ahora sí era él de verdad. Tenía aquella sonrisa, aquellas manos, aquel olor y hasta aquella nuca, aunque desde ese ángulo no podía verla. Todo debía ser una imaginación. 
Pasó allí mucho tiempo imaginándole de nuevo, recordando, inventando. Sus manos, su boca... Su nuca, sus hombros, su cuello. El trocito de piel sin barba que quedaba a cada lado del labio inferior. Sus caricias, aquellas manos en su propia cintura. Se imaginó -o recordó, pero no lo recuerda- besando aquella piel y sintiendo aquel olor con su propia nariz, con su propia piel, con la realidad acariciándole el pelo. En aquel callejón no corría el aire, pero sí sus pensamientos. Tenía aun los ojos cerrados, sólo sentía lo que había en su mente y ni siquiera reparó en un perro que pasó por delante de sus piernas. Pasó así más de cuarenta y cinco minutos. En algún momento despertó, sintió que había vuelto a verle. La piel se le erizó aún más que la imaginación, ahora, algún tiempo después de haberle visto, no en el momento en que realmente estaba allí. Estaba erizada ella, su piel, su alma, su cerebro,  y despertó. Miró el papel en su mano. Lo desdobló y, sin siquiera leer lo que ponía escribió; TODO SIGUE IGUAL QUE AYER.
El mismo tiempo que perder. 
Y aquí se está cayendo el cielo y no tengo a dónde ir,
me duermo en cada esquina, están hechas para mí.
Estopa.

martes, 2 de abril de 2013

Casualitats importants.

Ella y yo somos muy diferentes, pero...
Se diu Cristina i fa feina amb jo. Fem feina juntes, vull dir. A vegades fem feina molt separades; jo a la caixa del costat de la porta, i ella darrera la princi' però ens podem riure moltes vegades, només mirant-nos. A més, quan ens posen juntetes, a dues caixes juntes, l'una darrera l'altra, jo me gir i ric, ella riu i parla, fa bromes, fem bromes, i, entre clients que fan pudor, clients molt guapos, clientes molt pesades i ous de xocolata que es venen -o no-, ens estimam una mica. 
A vegades m'ha dit que al principi, abans de conèixer-me com ara, no li queia bé, perquè tenia la sensació de que jo sempre anava a la meva bolla, de que no m'assabentava de res. Potser és vera que no m'enter de res, què hi hem de fer? Després, algunes vegades, hem sortit juntes, amb els seus amics o amb els meus, o amb altres companys de feina, de caixes, de carnisseria, de peixateria, de fruiteria, els dels serveis a domicili, fins i tot amb la nostra 'jefa'! I quan hem sortit juntes, sempre -quasi sempre? ejem ejem- ens ho hem passat molt bé, i hem estat pendent la una de l'altra i hem ballat, ens hem abraçat, somrigut... I ens estimam una miqueta més. 
És curiós, perquè som tan diferents... Qualque vegada he tingut la sensació de que allà, encara que envoltada de companys de feina i de clients que no em coneixen, estava tota sola. Però moltes d'aquestes vegades només m'han vengut al cap perquè ella no hi era. 
Ara que ho penso, ella diu que jo no m'enter de res, però ella està viva de milagro! És despistada, un poc patosilla i a vegades va també al seu rotllo. És clar! Se deixa blisters damunt la cinta, em conta secrets davant de gent sense adonar-se'n, cobra sempre bé a la vida, però a vegades li falta diners als seus somnis. Somnia, també. Amb viatges de treball social, amb Barcelona, millor amics, millors amigues, amics de la universitat i problemes que, al final, són només un sust. Es cansa cada dissabte, però té ganes de viure de dilluns a diumenge, i les transmet, encara que a vegades pels passadissos de la universitat es deixi el somriure a la butxaca. Estudia, per vocació, i somriu per felicitat, sempre. Canta filosofia i Maricarmenstuhijoestáenelafterhour a la meva vida, i també somriu en ella, balla en ella, abraça i besa en ella! 

A vegades, ella,  és important per mi. Altres vegades, en les que no m'adono, també. I a la meva cartera guardaré una imatge d'una Quely Merienda... Que, -increïble!- té ja quasi tres anys. 
Casualitats... Que acaben essent importants.