Repeticiones

Estoy aprovechando para leer. Mientras encuentro a alguien que me haga jirones la piel del sentimiento. Mientras encuentro a alguien que haga que se me corte la respiración. Mientras no aparezca, estaré leyendo. Cuando, de repente, encuentre a alguien que me coja las manos con su alma, entonces, aparcaré brevemente las letras y volveré a coger los besos. No espero que aparezca pronto, sólo espero que no me recuerde a ti. 

Esta mañana desperté con dolor de riñones. Llevo una semana y media enferma. Es sorprendente pero es en esta semana cuando más besos me han dado, sin temer el contagio. Me han dado más besos, más caricias, y también he tenido más bloqueos. Es sorprendente, pero es ahora cuando vuelvo a tu recuerdo.

A ti no, no te equivoques. Me dejaste claro en aquella mirada que no querías que volviese a ti. Pero volver a tu recuerdo es cosa mía. No tiene nada que ver contigo. Ni siquiera tiene un soporte físico. Es mío y sólo mío y ni siquiera sé si existe. Me da igual.

El otro día, al chico que es sólo un nene, y que me ha estado dando besos esta semana, intentaba explicarle que los sentimientos que en nuestra sociedad se presentan como "negativos" no tienen por qué ser tan malos. Él teme que la persona a la que le da besos se vaya. Sabe que las relaciones mutan, cambian, van y vienen, pero tiene miedo, porque dice que se está acostumbrando a esa persona. Le miré con cara de enfadada, aunque realmente era cara de hartazgo; otra vez tengo que explicarlo. Le dije que cuando eso pasara, intentase disfrutar del sentimiento que le causaba la marcha de la niña de los mimos. Sonrió, pero no creo que me entendiese. 

Yo hace ya algunos meses que disfruto de que no estés. No quiere decir que esté contenta de que no estés aquí, sino todo lo contrario. Disfruto del hecho de sentirme triste por el hecho de que no me beses. Disfruto de estar viva, de ser también lágrima de vez en cuando. Me encanta que de repente venga a mí tu risa, cuando hacía semanas que no la visitaba y meses que no la siento. La quietud de mis sábanas me recuerdan al terremoto de las  tuyas en aquel tiempo, y me entusiasma pensarlo. Hacía mucho que no escribía sobre todo esto, pero no hacía tanto tiempo que no te recordaba. Nuestra historia se esconde, de vez en cuando, pero está aquí, conmigo. 

La primera cita, las conversaciones cogidos el uno al otro por la mirada, las caricias que no se acababan, las noches que no sabíamos qué hacíamos, pero lo hacíamos. Aquellas frases... Aquellas frases que me vienen a la piel  cada vez que me muerdo el labio. Tu primer abrazo, tu primer colapso. Me dan igual. Ya no existen, y tal vez no existieron nunca; pero no hay nada, absolutamente nada que me haga dejar de sonreír cuando pienso en ti. Me da igual que no vuelvas más, me da igual que esto sea lo único que me quede después de ti...Me da igual. 

Me da igual que un día se te escapase "te quiero" mientras me hacías quién sabe qué en las entrañas. Me da igual, me da igual que me encanten tus manos y tu nariz, tus labios, tus piernas, me da igual. Me da igual que no pueda hablar de amor sin que me vengas a la cabeza, aunque sea este amor mío... Me da igual, me da igual que no hayas venido a la tercera, me da igual que seas el más tierno de los hombres y que ya no pueda disfrutarte. Me da igual que seas un hombre y me da igual que tengas la boca que recuerdo en mis momentos más íntimos. Me das igual tú, me da igual que sonrías a las rubias y a los morenos, me da igual... Pero me sigues entusiasmando. 

Amb la tendresa d'un amor que creia en l'infinit

i que com tot s'acaba.

Clara Peya. 

Des-paciència.

JO TAMBÉ ESTIC FARTA DE LA VAGA. Jo, i tots. 

Professors, mares, pares, alumnes... Tots. Però és que això ja no es pot consentir. Tots volem que comenci el curs amb normalitat: els professors són professors, en la seva majoria per 'vocació', i són feliços quan en fan classes. A més, estan perdent més de cent euros diaris per fer aquesta vaga. És clar que volen començar el curs d'una vegada!! Si no ho fan, és, escolta'm! És pels teus fills. 

Els pares, tots, els que estan d'acord amb la vaga i els que no, volen que els seus fills comencin escola. Ja no saben on deixar els seus fills, ja no saben què han de dir a la iaia, no saben com l'han d'explicar als nins de cinc, de sis anys perquè la "senyo Joana" no ve a classe; perquè està lluitant per tu, pel teu futur. 

Els alumnes, que normalment es queixen ja de l'institut, de l'escola, estan farts ja d'estiu, perquè ja no és estiu, perquè ja necessiten fer coses, perquè també enyoren els seus companys, els seus professors; el seu pupitre, el fet de fer el què ha fet sempre. Els nins demanen, els adolescents s'informen, però tots volen tornar. I lluiten també, alguns, i d'altres es pugen al carro de la desinformació i no fan res. I estam, i estan lluitant per ells! 

I estam farts, però això ja no ho podem consentir. L'altre dia, diumenge, vint-i-nou de setembre, vaig sortir al carrer. Anava vestida de verda, i el meu món, també. Vaig arribar a Palma i no vaig saber ni on era. Tot era verd. Gent cridant, amb verd cridaner, per  mi, pels alumnes, per l'educació. Vaig sentir que hi havia més de cent mil persones. Jo deia: "hi ha un munter de gent!!!!", emocionada (mai he estat molt bona per contar gent en massa..) Estàvem lluitant. 

Avui, els pares que no saben el què passa, els que no volen saber, es queixen: "Todavía dura esa huelga? Estos profesores que no quieren trabajar!!", alguns, fins i tot els va insultar. Avui he llegit una carta de na Marga, publicada al diari, que explicava a unes mares que criticaven els professors i mestres dels seus fills per secundar la vaga, el per què de la vaga. A aquesta carta deia que s'havia hagut de mossegar la llengua per no dir quatre coses -na Marga ho ha dit d'una manera més elegant-. Jo no m'he pogut callar. Els hi he dit que, per començar, els professors estan treballant més ara que quan estan fent feina; Vaga, manifestacions, concentracions, cartells, serveis mínims; tot sobre les mateixes esquenes, i tot, amb cent i pico d'euros menys al compte corrent. I no "quieren trabajar"? I vostè no se vol informar, li he dit. M'ha dit "seguro que eres catalana", i ha marxat corrents. Tot això, i tot el que he sentit aquests dies m'han fet pensar tant...
No som catalana, però no importa això. Tampoc no som d'aquesta terra, ni tampoc d'aquella. Som jo. El meu nom és Mary,  i m'he indignat. Ara ja no, home, ara ja no. Ara ja hem d'anar a per totes, perquè això no se pot consentir. Vaig néixer lluny de Mallorca, i al principi em costava la mateixa vida viure en català. La meva senyo em deia sempre que ho feia molt bé, però jo sabia que no era així. A la meva escola tot s'estudiava en català, i, al principi, no m'agradava. Avui, ho he d'agrair. Quan vaig arribar a l'institut (aquell institut del què tant es xerrava fa un any, quan es deia que obligaven als alumnes a xerrar en català), vaig trobar-me amb gent realment genial. Na Marga, en Miquel, n'Àngela, na Rosa, na Joana, en Chuchi... Tots ells persones que no em posaven cap problema quan jo reia en castellà. Jo encara no m'atrevia a xerrar en català; només a escriure. Tenia por d'equivocar-me i fer "una falta de respecte" sense saber-ho. No va passar mai. Vaig escriure en català, vaig viure en les dues meves llengües; Vaig estimar-me-les. Avui, veig pares que es queixen de què els seus fills facin classe en català, i que es queixen perquè, segons ells, lluitam contra l'anglès. Jo no crec que hi hagi un lloc que estimi més les llengües que un lloc on els seus habitants comparteixen la vida en dos idiomes. No pot ser... No pot ser. No lluitam per això! Sinó  perquè no estam qualificats ni per ensenyar en anglès, ni per aprendre tampoc en aquest idioma. A més, lluitam per l'atac que el PP intenta fer -des de fa ja tants d'anys...- a la nostra llengua. Perquè també és meva!! I vostra.. i no vos adonau. I perquè si seguim així, la pròxima passa d'aquest govern imprudent i sense cap tipus de vergonya, serà fer desaparèixer totalment de les escoles i de la nostra vida aquesta llengua. Fins i tot s'han inventat una de nova!!! D'on ve aquesta fòbia? Fanatisme, desinformació... Jo m'estim més que ara no comencem un curs normal, que lluitem tots en contra d'aquests canvis, que haver d'estudiar un dia en un idioma que fins i tot  els seus "creadors" no saben escriure... (Els coneixedors dels escrits en Baléà saben de què parlo).
I no, no n'hi ha cap llengua més "important" que d'altre, no hi ha cap llengua més "bonica" que d'altre, no n'hi ha llengües millors i ni tan sols més útils. Per què, ido, defens el català? Perquè és ara la que està essent atacada, i no puc amb això. És part de la meva vida, de la meva manera de veure el món; i de la teva.

L'altre dia vaig presentar el meu segon llibre i vaig desaprofitar -o no- l'ocasió per dir tot el què havia de dir. Em presentava el meu professor de filosofia de batxillerat. M'acompanyaven els meus professors i professores de literatura, de català, de castellà, d'anglès... De verd. Tots, tots, de verd. Tots em miraven amb cara d'orgull i estic segura de què tots pensaren en qualque moment que jo també vaig sortir d'una escola pública. D'un institut, d'una universitat pública... I són ells els que m'han fet ser això, i són ara els que lluiten per mi, per tots els alumnes que han tingut, i tots els que ara no els deixen tenir... Ànims, profes. Ànims i gràcies, sempre... Per haver-me format i per lluitar ara per tot el què voleu, tot el que vos estimau... Gràcies, de veres, per lluitar per nosaltres i els que venen. GRÀCIES.


I som molt capaç d'escriure aquest text i mil més en un castellà sense cap tipus de falta, perquè la meva educació no ha discriminat cap tipus de llengua; però avui, no. Avui no me dóna la gana, avui la que me necessita, és la llengua catalana.