Inefabilitat

Alguns dies jo també estic de mal humor. Avui, era un d'aquests dies. M'he aixecat i algunes coses han sortit pitjor del que podrien haver sortit. He somrigut molt, evidentment. No tant com ahir, però he somrigut molt. 

Pel carrer, tornant a casa, m'he trobat amb un al·lot, d'uns setze anys, plorant. Estava assegut a un dels bancs que hi ha al carrer perpendicular al meu. Jo anava caminant, venia de fer una volta amb un altre al·lot, de vint-i-tres anys, que ha rigut molt avui. Jo estava somrient, perquè acabava de veure una nina petita dins un cotxe que em va somriure, mentre plorava. Vaig mirar en terra i, quan vaig aixecar el cap i la mirada, el vaig veure. En un d'aquells bancs en què només hi cap una persona. Estava assegut, però s'agafava les cames amb els braços, i tenia la cara de dins el forat que hi quedava entre el pit i els genolls. Me'l vaig quedar mirant. Em vaig sorprendre perquè a aquelles hores, un nin d'aquesta edat no sol estar tot sol en un carrer del centre de la ciutat. Me va costar discernir si estava plorant o rient. Vaig preferir la idea de la rialla, però els espasmes de les seves espatlles em van fer adonar de que no era així. De sobte el somriure se'm va llevar dels llavis. Durant uns segons el vaig mirar des de l'altre carrer, des del cantó de l'estanc, a punt d'entrar al carrer on visc jo. No sabia si devia anar i demanar, per si podia ajudar, o deixar-lo estar... 

Plorava en silenci, però amb molta de força. La gent passava pel seu costat i alguns quedaven mirant. Cap d'aquestes persones es va atrevir a dir res. Me vaig adonar de que tenia el cap ple de morats. Sense pensar-ho massa vaig creuar el carrer que ens separava i vaig seure al banc del seu costat. Vaig mirar cap a terra. Després cap el cel. Els bancs estan bastant separats, i se'm feia molt difícil poder tocar-lo. 

Mirava els seus peus. Semblava que tremolava, i juntament amb els moviments del plor, es movia moltíssim. Va trigar molt a adonar-se de que estava allà. Em va mirar, sense deixar de plorar. Jo no vaig poder dir res. Vaig sostenir la seva mirada dins la meva. Dura, penetrant. Tenia la sensació de que podia abraçar-lo simplement fent allò. Per a mi, la meva mirada estava embolcallant la seva; l'estava besant, l'estava consolant. Ell no aturava de plorar. No tancava els ulls, em continuava mirant. Jo no deia res. Va amollar les seves cames i es va eixugar les llàgrimes de la galta esquerra. De la dreta no. El seu cor ja havia minvat molt. Tenia aquells espasmes semblants al singlot que jo tenia de petita quan plorava molt, o que encara tinc avui en dia quan ploro amb molta força. El trobava molt petit, però segur que no ho era. Em seguia mirant i jo també. Vaig apropar-me més a la vorera del meu banc, quasi vaig caure, però així estava més a prop seu. 

Sense deixar de mirar els seus ulls, vaig pensar que tal vegada ara sí podia arribar a la seva cama, i acaronar suaument les seves llàgrimes. Però no ho vaig fer. 

No sé quant de temps vàrem estar així. Ens miràvem, i ell plorava. Jo no plorava, però sentia com si ho fes.

A poc a poc, ell va aturar de plorar amb tanta força. No deixava de sostenir la meva mirada, tampoc. Les seves espatlles ja no botaven. Es va eixugar les dues galtes, ara. Vaig somriure. Ell, ho va intentar. 

Es va aixecar i va dir; Gràcies. Va agafar la meva mà i me va donar un petó. Quin 'gràcies' més increïble. Jo no vaig dir res, perquè no podia. Em vaig aixecar del banc i vaig pensar que m'estava marejant... Pensava que cauria en no res. Sense arribar a acubar-me, me va agafar del braç i me va estirar cap al seu pit. M'abraçava dolçament, sense força. Tota la força l'havia deixat al banc, que era ple de llàgrimes. Jo no sé què vaig fer. Suposo que també l'abraçava. Em va donar un petó a la mandíbula. No va trobar altre lloc, perquè jo havia adoptat la meva cara al seu pit. No sabia què estava sentint. No va dir res més. Va tornar a agrair-me amb la mirada, i va marxar. 

Quan ja era a uns quants metres de mi -que seguia allà aturada, sense poder moure'm, mirant cap a ell-, es va girar i va cridar: "Gràcies, ets la meva fada!!!" 

I ara, no puc més que pensar amb les llàgrimes i amb els morats del cap...

I Buber.