El reflex de ma vida, avui.

A vegades m'espanto i  no sé on estic. No és la primera vegada que em passa, però cada vegada me costa més.  O  no, però és la sensació que m'envaeix avui, ara. Duc dues hores davant aquest ordinador, amb aquest llibre de poesia a la mà. Llegint, rellegint, sense veure, mirant, sense fer-ho, sense comprendre. Aquí. Estic, i ja. O no. Duc dues hores, o potser més de dues, llegint autors en català que escriuen en idiomes que mai entendré. Poesia sobre filosofia de tardor, llums, aranyes i altres coses, algunes, encara més estranyes. 

Fa dies que  el mirall del meu bany no em respon el que em responia sempre. Fa uns dies que llegeixo sense comprendre i miro sense adonar-me'n. Fa uns dies que els meus ulls han deixat el verd només per l'uniforme de la feina, precisament ara. Aquests dies han passat tantes coses que no he sabut encarar que sembla que he deixat de ser aquella del mirall.

I potser sigui vera. Alguna vegada he escrit que em cercava i no em trobava (busco-me...). Tal vegada el problema ha estat deixar de cercar, sense haver trobat res, realment. El què està passant no ho sé, i no sé si ho arribaré a saber, però jo vull tornar a veure'm verd i lila, vull tornar a sentir el meu olor per damunt del meu color. 

Fa dues hores que na Souad Massi em canta a l'orella, xiuxiuejant, fluixet, com si estigués aquí, recitant i cantant a la vegada aquell conta-contes meravellós i aquella vida no-perfecta. Fa dues hores que em miro les mans i veig a qualcú que no se correspon amb el meu blanc. Fa hores ja que sento fam a l'estomac i no al cervell, i això em preocupa tant... Fa hores que passen coses que realment no passen, fa dies que las cosas que pasan ja no importen  i esdevenen, novament, només quaranta invencions meves.

Què lluny que n'estic, ara, de tot això! Què lluny de mi mateixa vaig quedar, quan vaig inventar la vida i viure el conte! 

Va, va... A lo millor ells han tingut raó sempre i l'equivocada som jo. L'amor potser sigui una convenció, però sempre ha d'anar acompanyada de la fidelitat, del romanticisme... I no necessàriament de carícies. Potser hagin tingut raó sempre, però jo no m'ho puc creure. I avui, que m'ho he començat a creure, encara que tan sols una mica, el meu mirall ja no és meu.  

Tal vegada també tenien raó quan deien que jo no afrontava els problemes sinó tot el contrari. Que tot això de la literatura (si aquesta cosa que faig jo se pot arribar a anomenar així) no era més que una manera de posar-me l'armadura contra la realitat. I jo que sempre havia pensat que era al contrari... Que escrivia per poder solucionar els meus problemes... Ido potser tinguin raó, m'estic inventant la vida per ser una mica més feliç. I això no està bé, perquè qualque dia el mirall deixa de reflectir el que havia reflectit fins ara... 

I qualque dia, hauràs de deixar de cercar per trobar... i d'atribular-te per somriure, de veritat.