Casualitats importants.

Ella y yo somos muy diferentes, pero...

Se diu Cristina i fa feina amb jo. Fem feina juntes, vull dir. A vegades fem feina molt separades; jo a la caixa del costat de la porta, i ella darrera la princi' però ens podem riure moltes vegades, només mirant-nos. A més, quan ens posen juntetes, a dues caixes juntes, l'una darrera l'altra, jo me gir i ric, ella riu i parla, fa bromes, fem bromes, i, entre clients que fan pudor, clients molt guapos, clientes molt pesades i ous de xocolata que es venen -o no-, ens estimam una mica. 

A vegades m'ha dit que al principi, abans de conèixer-me com ara, no li queia bé, perquè tenia la sensació de que jo sempre anava a la meva bolla, de que no m'assabentava de res. Potser és vera que no m'enter de res, què hi hem de fer? Després, algunes vegades, hem sortit juntes, amb els seus amics o amb els meus, o amb altres companys de feina, de caixes, de carnisseria, de peixateria, de fruiteria, els dels serveis a domicili, fins i tot amb la nostra 'jefa'! I quan hem sortit juntes, sempre -quasi sempre? ejem ejem- ens ho hem passat molt bé, i hem estat pendent la una de l'altra i hem ballat, ens hem abraçat, somrigut... I ens estimam una miqueta més. 

És curiós, perquè som tan diferents... Qualque vegada he tingut la sensació de que allà, encara que envoltada de companys de feina i de clients que no em coneixen, estava tota sola. Però moltes d'aquestes vegades només m'han vengut al cap perquè ella no hi era. 

Ara que ho penso, ella diu que jo no m'enter de res, però ella està viva de milagro! És despistada, un poc patosilla i a vegades va també al seu rotllo. És clar! Se deixa blisters damunt la cinta, em conta secrets davant de gent sense adonar-se'n, cobra sempre bé a la vida, però a vegades li falta diners als seus somnis. Somnia, també. Amb viatges de treball social, amb Barcelona, millor amics, millors amigues, amics de la universitat i problemes que, al final, són només un sust. Es cansa cada dissabte, però té ganes de viure de dilluns a diumenge, i les transmet, encara que a vegades pels passadissos de la universitat es deixi el somriure a la butxaca. Estudia, per vocació, i somriu per felicitat, sempre. Canta filosofia i Maricarmenstuhijoestáenelafterhour a la meva vida, i també somriu en ella, balla en ella, abraça i besa en ella! 

A vegades, ella,  és important per mi. Altres vegades, en les que no m'adono, també. I a la meva cartera guardaré una imatge d'una Quely Merienda... Que, -increïble!- té ja quasi tres anys. 

Casualitats... Que acaben essent importants.