Em sacsegen coses que no m'haurien de sacsejar ja... És massa tard, Mary, és massa tard. M'ho repeteixo mil vegades, però segueixo aquí amb aquestes penes que no tenen res a veure amb jo. Perquè és vera, no tenen res a veure, però segueixo aquí amb totes aquestes llàgrimes que mai surten quan han de sortir, amb tots aquests desitjos que no aconsegueixo fer, per por, i amb totes aquestes pors que només em serveixen per anul·lar desitjos.
Qualque vegada, de sobte, apareix un al·lot o una al·lota pel carrer que em recorda que sóc viva, que estic aquí, que sóc, que visc. Alguns pics això dura massa poc temps i torn a caure, sempre torn a caure. He parlat amb molta de gent en contes, he fet molts de contes sobre gent, però a vegades és molt difícil. Quina sort, poder fer-ho!! Quina sort poder tenir fred quan fa fred, quina sort poder plorar quan en tinc ganes!! Quina sort haver nascut aquí i no haver mort de fam... Quina sort ser filla de la meva mare, quina sort ser jo, quina sort saber castellà i estimar català, quina sort conèixer tanta gent com la que conec.. Però encara i així... A vegades, passen aquestes coses i la música fa brollar aigua dels ulls salats de verd.
Ara arriben els matins freds, la meva manta estarà infestada de somnis, novament, encara que no d'abraçades. Una altra vegada parlaré de fer l'amor pels cantons de la vida, i la meva pell seguirà essent de gallina quan arribi ell, o ella...
I avui he de parlar novament de fer l'amor, encara que el puc anomenar de mil maneres diferents...
Dimecres, un parc perdut, cèntric, amb molta de gent. Cans que passegen els seus amos, nins que es perden i ploren cercant la seva mare, nines que juguen amb mil pilotes de colors, fins i tot algun adolescent que jo crec que ens escoltava. També dones i homes passejant simplement per allà. És un lloc agradable. Ple de gent, ple d'alegria i de penes, però, per mi, en aquell moment, perdut.
Perduda, com estava jo, també. I tal vegada ell, però això no ho sé.
Quan vaig arribar a aquella classe, fa algunes setmanes, el vaig mirar i el vaig recordar. Clar, és ell. Des del primer dia ha mostrat la seva simpatia al món. Des del primer dic, imagino, des del primer dia, des del naixement del seu somriure. No sé què ha passat. De veres que no ho sé. Érem companys de pupitre; a vegades no. A vegades l'he tingut enfront del meu pupitre. El mirava i havia de somriure forçosament; me fa gràcia, me fa pessigolles, me fa somriure. Després hem estat també companys de camí. No arriba a cinc minuts de camí, de fet no sé si arriba a dos, però companys de dos minuts segueix essent company! Fins aquí havíem arribat... Però ara, ara ja hem estat companys de més coses; de confidències públiques -jo crec que els adolescents ens sentien!-, de mirades als ulls, i perdudes, a la vegada. Companys de banc -i no em refereixo a EVO-, companys de classe, companys de parc, d'emocions o companys d'intents -d'intents de contar qualque cosa que per cada un de nosaltres és totalment imprescindible-.
A vegades, entre algunes paraules, m'aturava i el mirava. Me feia vergonya, no sé què estava passant, no sé perquè va sortir tot allò, no sé perquè ell... No sé perquè, però, sense gairebé sentir la necessitat, me va sortir. La nit anterior, mentre brollava llàgrimes verdes, sí ho vaig sentir, i no ho vaig fer. Ell em mirava a vegades, també, i la meva mirada tornava enamoradissa, com jo, com sempre, com les seves paraules. Avergonyida, també vaig parlar de sexe, del meu sexe, i vaig pensar que tal vegada no érem tan diferents, els humans de les humanes.
Me mirava i m'encantava. I m'encanta, i em mira... I fa bromes, i me fa pessigolles a la pell de la memòria... I m'encanta.
I ara, també, som companys d'abraçades... I m'encanta.
I avui he de parlar novament de fer l'amor, encara que el puc anomenar de mil maneres diferents...
Dimecres, un parc perdut, cèntric, amb molta de gent. Cans que passegen els seus amos, nins que es perden i ploren cercant la seva mare, nines que juguen amb mil pilotes de colors, fins i tot algun adolescent que jo crec que ens escoltava. També dones i homes passejant simplement per allà. És un lloc agradable. Ple de gent, ple d'alegria i de penes, però, per mi, en aquell moment, perdut.
Perduda, com estava jo, també. I tal vegada ell, però això no ho sé.
Quan vaig arribar a aquella classe, fa algunes setmanes, el vaig mirar i el vaig recordar. Clar, és ell. Des del primer dia ha mostrat la seva simpatia al món. Des del primer dic, imagino, des del primer dia, des del naixement del seu somriure. No sé què ha passat. De veres que no ho sé. Érem companys de pupitre; a vegades no. A vegades l'he tingut enfront del meu pupitre. El mirava i havia de somriure forçosament; me fa gràcia, me fa pessigolles, me fa somriure. Després hem estat també companys de camí. No arriba a cinc minuts de camí, de fet no sé si arriba a dos, però companys de dos minuts segueix essent company! Fins aquí havíem arribat... Però ara, ara ja hem estat companys de més coses; de confidències públiques -jo crec que els adolescents ens sentien!-, de mirades als ulls, i perdudes, a la vegada. Companys de banc -i no em refereixo a EVO-, companys de classe, companys de parc, d'emocions o companys d'intents -d'intents de contar qualque cosa que per cada un de nosaltres és totalment imprescindible-.
A vegades, entre algunes paraules, m'aturava i el mirava. Me feia vergonya, no sé què estava passant, no sé perquè va sortir tot allò, no sé perquè ell... No sé perquè, però, sense gairebé sentir la necessitat, me va sortir. La nit anterior, mentre brollava llàgrimes verdes, sí ho vaig sentir, i no ho vaig fer. Ell em mirava a vegades, també, i la meva mirada tornava enamoradissa, com jo, com sempre, com les seves paraules. Avergonyida, també vaig parlar de sexe, del meu sexe, i vaig pensar que tal vegada no érem tan diferents, els humans de les humanes.
Me mirava i m'encantava. I m'encanta, i em mira... I fa bromes, i me fa pessigolles a la pell de la memòria... I m'encanta.
I ara, també, som companys d'abraçades... I m'encanta.
Ay, no sabia com t'ho havia de demanar.
I.A.
No hay comentarios:
Publicar un comentario