Somriures de vida.

Portatils petits, i somriures de vida.

Mir fotos que crec seves, però a poc a poc m’adono que no són seves; són fotos de somriures. Sí, dels seus somriures. Record que un dia va seure al  meu costat i, tímida, somreia. Jo anava d'una classe de cent persones a una altra de lògica en la que em seia amb ella, sense saber molt bé perquè... però era sempre allà, al meu costat (o jo al seu, no se sap massa bé). Recordant arribo a la conclusió de que un dia, fa ja molt de temps, vaig plantejar-me si aquell somriure era normal... No ho era, vaig pensar. El meu pensament va acabar aquí; ella va arribar, i el seu somriure va fer que m'oblidés del record del seu somriure. Crec haver escrit milers de pinzellades sobre ella, en aquest mateix paper; del seu somriure, del meu, del seus cabells, de la seva risa, mesclada i relliscada amb la meva, dels seus ulls, dels seus collars; d'ella.

Entre aretés, intersubjectivitat, rodolfos, teories, atzar aristotèlic, francès, bàsquet, anglès, teatre, coro, gimnàs, mercadona, filosofia i literatura intentem fer-nos la vida més fàcil. M'alegra la vida tant com jo intent fer-lo a ella. Ve, somriu, parla, pensa, reflexiona, ratifica, aconsella, s'emociona, llegeix, conta... Torna a somriure. Fotografiant esglèsies, la trob un dia d'estiu. Surto del cotxe: "Carmeeeee!!!" Torna a somriure.

Somriu i m’aconsella. Me fa escoltar “pegatinas”, homes que criden i nins que canten, i segueix somrient. Inventa cartells d’ànims que jo mateixa he de imposar-me, i s’enfada sense enfadar-se.

Esquematitza tot, fent llistes d’enamoraments platònics, d’enamoraments conceptuals i d’orgasmes intel·lectuals. Parlem de tot i molt. Poc temps, senyora.  Cabells que s’arrissen em criden, acompanyant als seus clotets, els seus grans ulls marrons, i el seu etern somriure. M’he enamorat. Sí, senyors... m’he tornat enamorar. No t’amoïnis, tu saps de què en parlo. Te dic que vull escriure sobre tu i ho faig. 

Fa ja tres anys... ja escrivia sobre tu, i no m'enrecordava.