L'amor i l'amistat.

I tu? què en penses? 

Jo pens tonteries, a vegades, però avui no. Avui tot el que hi ha al meu capet té tants de motius per fer-me somriure, que no poden ser tonteries.  Entre el papá Andrés malaltet a l'hospital i pensaments pessimistes sobre por de la pèrdua, està la seva rialla. Agaf l'auricular del telèfon i deman, sempre, que com està, i llavor... Tot desapareix. Riu, riu. RIU! Torna a riure, està rient. En aquell moment, jo somric i pens que ara ja està, que puc somriure tot el dia, que l'he tornat escoltar riure, que el meu Papá Andrés està bé en aquella rialla que mai oblidaria. Que encara em donaria temps d'això i més. 

I la meva mare es posa nerviosa per tot això, i per un altre nadal tan lluny, i, de sobte, confecciona amb una branca i tres o quatre bolles un arbre de nadal i diu que hem de fer-ho lo millor possible, perquè la vida, de la mateixa manera que torna les llàgrimes, qualque dia també ha de tornar els somriures. I jo la mir, m'enamor d'ella una i mil vegades, l'abraço amb llàgrimes al cervell, i em poso amb ella a pelar patates. Llavors apareix el meu pare, com acabat d'arribar, i es queixa de coses que mai havia tengut en compte i... I, encara que no sé si té cap sentit, me'l miro, somric, i també me l'estim, com a pare, com al pare que em va fallar i em va demanar perdó alguna vegada; com a ell. La vida també sap donar la volta i treure un somriure a un cap agobiat. I per això també pens en reencontres a un passadís, amb besades precioses que me fan tornar a la vida real, altra vegada a  Buber i les seves relacions eternes. I entenc tot el que ha passat, perquè jo havia posat aquella regla de "no posar barreres i tampoc tenir objectius", i l'acompliment d'això podria haver estat qualsevol cosa, però ha estat aquesta. I ell somriu i jo, en un segon -i en tota una vida- ho entenc tot,  record que mai havia oblidat aquella angoixa en el meu pit, aquella sensació d'acaronar el cel amb la meva pell. Aquella mirada, i aquelles mans. I somric, perquè si havia qualque cosa a perdre, encara no ho hem fet. 

Encara hi ha més coses al meu cap; ve la meva petita, la meva nova preciositat incansable, inesgotable, perfecta. I bota enamorada d'ell i de la vida, i m'abraça entre llàgrimes -aquesta vegada d'emoció- i promet a la vida i a mí que es deixarà estimar, que estimarà amb el cos i amb les paraules, amb la pell i amb la vida, i avisarà a l'amor i a l'amistat quan li faci falta. I somriu, i crea un món meravellòs que no té res a veure amb el real, i m'eleva fins els núvols de la felicitat amb ella; ens oblidam de malalties que ens fan tornar boges i ens recorda que l'amor existeix, entre ella i jo, i entre ells i nosaltres, i entre ella i nosaltres, i entre nosaltres i ell... I la vida també ens estima. 

L'amor i l'amistat. En català, la vida; en català, ella. Ens deim milions de coses que no es diuen, ens miram mirades que se senten, ploram amistats i amor que pensem al cor. Ens regalam llibres que ens fan pensar en tot i en res. Ens ho deim tot, i res. Res, i tot. I ara sí, ara ens intercanviam art, llibres, paraules, somriures, raons per viure, filosofia, psicologia, literatura, fins i tot il·lustracions de nins de tres anys... I ens estimem. I l'amistat s'ha assegut al meu costat, i ja no s'ha tornat a aixecar. S'ha assegut al seient del meu costat, i des d'allà em mira, amb uns ulls enormement preciosos, enormement plens i enormement infinits, amb un somriure ample, que combinen tan bé amb el meu sentiment... Que jo ja no sé què fer amb ella. Perquè quan vull dir "simplement, Gràcies", em tornen abans de donar-les. Això m'emociona  em fa llegir contes no-infantils mil vegades, i recordar el seu somriure ple de llàgrimes alegres tota la vida. I compartir amb Spinoza la seva imatge. I estimar-la. A ella, al seu somriure, les seves titelles, els seus xiromonis, els seus nins, la seva mare, la iaia, la sister, la filosofia de la biologia, los miserables, en Miguel, na Lluc, n'Alejandra, na Clara, na Bârbara, en Gori, el dels somriures infantils de fa un any, els escrits amb pany i clau, Peter pan, en Lleó de Polseres vermelles, el seu portátil pequeño i... Tot el que ella és, i també el que no és, el que vol ser i el que no serà mai. 

I que senti això per dins, i que tu l'entenguis i no jutgis. Que em permets estimar-te, mirar-te... i agraïr-te, rebent agraïments....
La vida és preciosa, i tu. 

I tu? Què en penses?

D'altres pensen que es pot estimar a totes les edats.

Simplement hi ha maneres diferents d'estimar.

Oscar Brenifier i Jacques Després.