M'aixec. Avui ha de venir la "chica del portátil pequeño". No t'oblidis de la seva tonteria de regal... Me dutxo i vesteixo i parteixo cap a l'estació. Està allà. Me la miro i la crid "estoy aquí!". Ens saludam, i record que ella és aquella al·lota que seu devora jo, que riu amb jo de tot el que ens arriba, que tecleja de manera constant i alegre, mentres fa llistes d'enamoraments platònics que deixen de ser-ho. Ella és també aquella capaç de fer que jo li conti coses íntimes, d'aquelles que no cont a ningú, d'aquelles que guard a un calaix i que em fan plorera; veu que em fan plorera, estic veient als seus ulls que veu que estic a punt de fer-ho, i ric, amb els ulls aquosos, sabent que ella sap que és una cosa que no cont a ningú. M'escolta tranquil·lament, fent-me saber que no me jutja, que intenta entendrer-me i que li preocupa el que li estic diguent. Ara és ella la que conta. Divagant entre gent important en la seva vida i gent que no ho és, m'explica coses que sent, que li han passat, i que li fan sentir malament, i que li fan sentir admirablement bé, i somriu.... Somriu. Se fa la llum; somriu. Els seus hoyuelos (com se diu en català?) me fan canviar totalment d'escenari. És misteriosa, pens mentres li explic allò de les dones misterioses, i la mir amb misteri. Ara riu mentres m'explica que un al·lot dels nostres (d'aquests anomenats "monos") li fa riure a un cotxe, i riu recordant-lo. Crec que és la única persona que realment entén allò del meu enamorament conceptual; allò del seu orgasme intel·lectual. Clar que sí. Ella ho ha d'entendre, fins i tot té un concepte sinònim! A més, quan l'estic parlant d'una situació o d'una persona que m'ha enamorat conceptualment, immediatament ho diu, i ho mostra. Sí, ella ho entén totalment. Ara anam a dinar d'ensalada. Xerram (inevitablement) sobre sensacions, persones, estudis... ja no sé ni de quantes coses hem xerrat (quina facilitat, eh!). M'enamor d'ella totalment (conceptualment, no comenceu a divagar). L'observo mentres en parla sobre l'autoestima d'una amiga seva, i diu que fot bronques súper boniques (aquelles que també em dóna a mí), i record que m'ha dit alguna vegada que li agrada això que jo faig. Puja la meva autoestima i somric.
No sé quantes hores duim aquí assegudes, parlant de sexe, de bloquejaments, d'al·lots meravellosos i de nines que fan créixer el "mal rollo" perquè sí. M'escolta. És una manera tan diferent d'escoltar a la gent. En silenci, me mira i, a vegades, comenta qualque cosa de les que he dit... Tens raó...
Més endavant anam caminant cap a la Gran Via (això és ser molt optimista), sense aturar mai de contar-nos coses, d'explicar-nos opinions i pensaments... Escoltant-nos... Seim a un altre banc. Ara parlam de relacions a distància i de que allò és bonic, que he disfrutat i que això és el que conta. M'aconsella el que he de fer amb allò, i amb aquell altre problema; amb el meu bloqueig i amb la meva autoestima, fins i tot el que hauria de fer amb la meva vida... I l'escolt suaument, mirant de tant en tant el seu collar; és tan ella..! (Quin sentit i quin poc sentit té aquesta afirmació).
Marxem cap a l'estació... Ens acomiadam; m'abraça i em dóna les gràcies (gràcies que encara no entenc). Se'n va. La mir i escolt "adéu, guapa"... I ho pens...
Se'n va...
Torn a ca meva... Just per sopar (bueno, i per discutir de papistes i coses vàries).
Jo crec que mai deixarà d'alegrar la vida a la gent amb tot això...
No hay comentarios:
Publicar un comentario