No-besades que saben greu.

Tenia por, com sempre, però ho vaig fer... Com sempre? Estaves nirviós, i tal vegada ella també, encara que li costa més acceptar-ho. Vares fer una broma, i ella quasi volia matar-te, però va riure i va parlar en castellà. Escolta, que a n'es final no puc venir... Me sap greu. Què més li havia de donar a ella que tu no venguessis? Ido li donava. L'importava que venguessis, no se sap molt bé per què. 

Caminava per trobar-te i va pensar que tal vegada el feeling -t'ha agradat, eh?- que hi havia entre vosaltres dos per la xarxa no ho hauria en persona. Te va veure de lluny i va somriure. Uff... tanta sort que no m'està mirant. Ara la mires. ¡Soy yo! I tu ja ho sabies. Ja sabies que era ella, que tenia cabells de boja, que somreia d'aquella manera de la que sempre parlaves i que estava allà. Allà, amb tu. Tu, allà, també. 

Tot d'una vareu començar a riure, i no sabeu ben bé per què. Bromes, qualque confessió, uns nins que s'insulten i vosaltres parlant de porcs, entre rialles, tancant portes de cotxes oberts (quin desastre...) i fent, una vegada més, la vida. La vida que no s'escapa perquè la teniu entre les mans. Potser s'ha escapat el petó, la besada, però no s'ha escapat l'aferrada, el somriure, la complicitat i aquelles mirades que, a vegades, tenen un sentit molt ambigu.

Parlau, de sobte, dels seus amors conceptuals, del seu amor lliure i fins i tot de la seva sexualitat indefinida. Ella no saps si t'has posat seriòs o estàs pensant qualque cosa més teva que seva. Te dóna a la cara amb aquella espècie de "vel" que la seva mare posa al sofá (hortera!) i se sap vermella, tant o més que tu. Parles de petons, de rebuig i ho fas, i t'ho trobes. Li sap greu. T'ho diu, i ho sent, fins i tot te conta, t'explica el per què del rebuig, i de que li sàpiga greu. Li dones una abraçada, súper confòs. De totes maneres, supòs que era lo de menys; la volies conèixer, vols volieu conèixer i saber si encara hi havia un sentiment especial en persona. Heu descobert que sí. A partir d'aquí... la vida s'obre camí amb el que vosaltres volgueu. Turín, una tortuga petita i més monyades vàries; però vostres. De sobte, moltes vegades en la nit, a ella li donen atacs de rialles que no pot controlar. Li fas pessigolles. No ho pot aguantar, i te diu que aturis, que despertaràs als seus pares, però tu no ho fas. Segueix riguent i s'enamora conceptualment de la seva pròpia rialla, de la sensació, de la pessigolla, de les mans que les fan, del moment. Somriu i te mira. Tu te poses vermell. El seu pantaló ha caigut, sense saber molt bé com. No t'ha donat temps de veure res, però sí de sentir molt. Te'n vas... a les 4 de la matinada, agraïnt vespres especials com aquest. Ella, des del seu llit, escriu i escriu per i sobre tu, pensant en què la vida continua essent bonica, encara amb traumes infantils i adolescents, quan existeix gent capaç d'aprendre a entendre les seves bogeries sobre amors conceptuals, els seus rebuigs, les seves pors a ficar-se dins un cotxe o, fins i tot, la seva rialla trista, alegrament infantil. Llavors, ella s'ho pensa; Gràcies? Gràcies a tu... que t'has anat content pel simple fet de veure la confiança als meus ulls, a la meva casa... Gràcies, a tu... I, una altra vegada, me sap greu...