La vida real

Ulls de color marró, mirada de complicitat extrema. Avui, tu ets al "públic", mirant-me en una barreja de tendresa, admiració i afecte. 

En qualque moment, els meus nerviosos- i ja ruboritzats- ulls reparen en tu, i somric. La gent, supòs, deu estar pensant que, amb la persona a la qual somric hi ha coses molt especials. Jo, en aquest moment no ho puc pensar, però és clar que ho puc sentir, sense ser conscient d'allò (la millor manera de sentir-ho!). 

Després de tot; dels somriures, de les mirades, de la pell de gallina i de tot el que havia pogut dir, l'havia d'abraçar, -¡Un momento, que le doy una abrazo a Xinxeta!-. És vera, me va sortir de l'ànima, no ho vaig poder evitar. Me l'estim massa per ser tan relativament recent a la meva vida, però me l'estim. Així, tant, i d'aquesta manera tan especial. 

Per què, a vegades, m'enamor d'ella i de tot el que l'envolta i la confecciona i la conforma, i, altres vegades, simplement la sent allà, al meu costat sempre, encara que qualque pic molt lluny, sempre al costat, al menys, de la pell de la meva ànima. 

Quan tothom al sentir parlar d'ella somriu, el meu interior també ho fa, i pensa orgullòs que està allà amb mí. Que clar, com no ha de somriure la gent, si ella és d'aquesta manera? 

A vegades també ha estat el meu exemple a seguir (llistes rompudes que acaben amb els enamoraments platònics i controlen la vida), i altres cops tot el contrari; somriures i riures que me fan perdre el nord del moment, d'aquell dia, de la vida, que em transporten a aquell món tan meravellòs conformat, almenys en aquell instant, tan solament per ella. 

A vegades... A vegades m'agradaria ser com ella, i provocar tants de somriures i admiracions, però, quan la vida comença a ser real, em sembla que el millor no és ser ella, sino poder-la tenir aquí, somrient i mirant, i ser jo a vegades la que provoca aquest somriure i aquesta mirada, barreja de tendresa, admiració i afecte... I poder gaudir-la completament, a poc a poc, com ho fa algú que llegeix una obra d'art o contempla la història d'un llibre des de fora; estimant-la. 

Gràcies, novament; sempre.